L’autogovern dels pobles i els costums

mura-e1389476895983

L’autogovern dels pobles i els costums

(David Algarra, 2014)

Un aspecte que es fa palpable quan estudies la Catalunya medieval és la clara fragmentació del poder: el poder popular, el poder senyorial (laic i eclesiàstic) i el poder reial o comtal, en contrast amb el que es dona després del sorgiment dels règims liberals on el poder popular no és reconegut i és substituït per un únic poder que diu representar al poble.

Un exemple clar del que afirmo és el càrrec que es troba al capdavant de l’administració política d’un poble o vila. A la Catalunya medieval aquest poder estava fragmentat, el batlle (alcalde) era el representant del rei o senyor jurisdiccional dins d’una vila o poble, no era el representant del poble com ens diuen avui tan cínicament i no tenia el suficient poder per imposar-se. Els veïns d’una vila tenien diferents òrgans de govern a la universitat (els actuals ajuntaments), el principal era l’assemblea de veïns o concejo que en el que avui s’anomena Catalunya tenia diferents noms segons el lloc: assemblea general, consell general, vesiau (Val d’Aran) o comú. L’assemblea triava una sèrie de càrrecs, normalment amb caràcter anual, que en la seva gestió havien de ser assessorats sempre per ella. Van rebre noms, com a jurat, conseller, cònsol, paer o procurador.

Des del segle XIII per a la defensa dels interessos de la comunitat local a les institucions supralocals, l’assemblea veïnal d’una vila reial triava els anomenats síndics que per regla general no tenien qualitat de representants, ja que estaven subjectes al mandat imperatiu, és a dir que eren portaveus que rebien instruccions precises de l’assemblea veïnal, estant sota el seguiment de la mateixa que l’obligava a una correspondència permanent i castigava la desobediència. Avui els que s’erigeixen com els nostres suposats representants van decidir que el mandat imperatiu havia de ser prohibit per la seva Constitució espanyola (i recolzat pel seu Estatut d’Autonomia català en tant que assumeix la Constitució) i així apareix en l’article 67.2. A l’edat mitjana catalana els síndics de totes les viles reials formaven el braç popular a les Corts i consells de Catalunya, juntament amb el braç laic i el braç eclesiàstic. En les corts el rei no podia decidir res sense comptar amb els tres braços i el braç popular no era gens fàcil de doblegar.

Ja en l’Alta Edat Mitjana a les viles dels comtats catalans es vivia en un sistema social caracteritzat per les llibertats de les classes populars que s’autogovernaven per assemblees locals. A partir del segle XI s’iniciarà un període d’inestabilitat on els nobles intentaran imposar-se als pobles per treure-li llibertats, però la resistència d’aquests, de vegades armada*, obligarà a la creació d’un primer òrgan supralocal anomenat Assemblees de Pau i Treva on intervenen les classes populars, aquestes assemblees seran l’origen de les Corts catalanes. La primera Assemblea de Pau I Treva es dona l’any 1027 a Toluges.

Això que explico era un fet diferencial respecte a l’actualitat, ja que estava clar el que era poble i el que no. Cada poble era responsable del seu propi destí, almenys més que avui on fins i tot podem arribar a assegurar que el poble com a tal ha desaparegut i ha donat pas a les masses, incapaços d’autogovernar-se.

Les normes de convivència del poble no seguien el dret positiu actual que és imposat per l’Estat, sinó que es basava en un concepte que va ser tremendament important en l’autogovern de les comunitats medievals, parlo del sistema d’usos i costums, que Edward Palmer Thompson incloïa dins del que deia la cultura plebea o consuetudinària. Cada poble es regia per les seves pròpies normes que podien ser lleugerament diferents respecte als pobles limítrofs. Joaquin Costa que va estudiar el dret consuetudinari dels pobles de la península ibèrica i que va saber entendre la seva vàlua deia al respecte, “els costums no neixen de les lleis, sinó al contrari, que les bones lleis s’engendren dels bons costums.”. Avui dia, per contra, les lleis són imposades per modificar conductes i és molt comú que en lloc de resoldre problemes, els empitjoren.

La medievalista Regine Pernoud en el seu llibre “Per acabar amb l’Edat Mitjana” tracta breument sobre el costum però ja es pot entendre el que representava en aquell temps:

“El poder antany concentrat en un lloc precís, expressió d’una voluntat determinava, ja no existeix. Només regnen els poders locals; el que s’anomena el poder públic s’ha fragmentat i disseminat en una multitud de cèl·lules que podríem qualificar d’independents si aquest terme no signifiqués per a nosaltres la facultat d’actuar segons el caprici individual. Ara bé precisament, tota voluntat individual es troba limitada i determinada pel que va ser la gran força de l’Edat Mitjana: el costum. Mai es comprendrà el que va ser aquesta societat si es desconeix el costum, és a dir aquest conjunt d’usos nascuts de fets concrets i que reben el seu poder del temps que els consagra, la seva dinàmica és la de la tradició: quelcom donat, però viu, no petrificat, sempre susceptible d’evolució sense estar mai sotmès a una voluntat particular…… Una vegada vaig trobar aquesta perla en un estudi d’un professor d’història: ” a l’edat mitjana, les lleis es diuen costums”. No captar la diferència que hi ha entre la llei, emanada d’un poder central, i per naturalesa fixa i definida, i el costum, conjunt d’usos nascuts de la terra i que evoluciona sense parar, és no comprendre res de l’època… … Els usos s’introdueixen sota la pressió de les circumstàncies, entre els quals alguns cauen en desús, altres són immediatament combatuts i altres, finalment, són acceptats o només tolerats pel conjunt del grup i aviat adquireixen la seva força de costum…… El costum, l’ús viscut i tàcitament aprovat, regia la vida del grup humà i oposava les seves barreres als capricis individuals. Sens dubte, sempre hi ha hagut individus que intenten franquejar les barreres que el grup o la societat els oposen, però llavors es col·loquen en estat d’infracció i, si no hi ha un poder que pugui sancionar els infractors, aquests són rebutjats pel grup, el que ve a ser el mateix, sobretot en uns temps en què la vida és difícil per al que està aïllat.” (Regine Pernoud – “Per acabar amb l’Edat Mitjana”*)

*No cal oblidar que a les cases, els veïns tenien armes ja que formaven part de la milícia popular en defensa de la seva comunitat local, aquestes milícies van tenir noms com sagramental, host, etc. És a dir els senyors no eren tan poderosos com ens han fet suposar avui.

*Régine Pernoud, amb segura erudició, enorme lucidesa i fina ironia, desmunta un per un el cúmul de tòpics que oculten el veritable rostre de l'època. L'autora demostra la falsedat de les acusacions d'ignorància, barbàrie, misogínia, intolerància, etc. que solen llançar-se contra l'Edat Mitjana.(Ressenya del llibre "Per acabar amb l'Edat Mitjana")

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *