Auzolan i Batzarre, bases per a la democràcia del segle XXI a Euskal Herria?

auzolan

Auzolan i Batzarre, bases per a la democràcia del segle XXI a Euskal Herria?

(Garazi López i Iñigo González Ruiz, 2012)

El artículo en castellano se puede encontrar aquí

A l’hora de construir un nou projecte social i polític per a Euskal Herria, té especial importància excavar en les formes més íntimes d’organització i pensament que aquest poble ha tingut –i que, encara que potser sense el vigor d’antany, encara manté en certs llocs– per trobar referències que per a la nostra societat del segle xxi resultin comprensibles, aplicables, raonables i sinèrgiques.

D’aquí la importància de mencionar les referències de l’Auzolan i el Batzarre. Ambdues institucions tenen orígens remots i condensen la forma autòctona d’organització col·lectiva, econòmica, social i política del poble basc. Creiem que una relectura actualitzada d’ambdues institucions ens pot portar a conclusions certament interessants.

Està clar que no es tracta d’una mitificació del passat, més aviat d’una desmitificació de tot, també de les icones teòricament indiscutibles de la societat tardomoderna actual, per tal de buscar respostes a una qüestió de plena vigència: ¿com respondre davant d’uns sistemes polítics nominalment «democràtics», però cada vegada més allunyats de les inquietuds populars i amb un funcionament profundament oligàrquic?

Per fer-ho hem de tenir en compte, certament, que les societats tradicionals de tipus «indígena i camperol» (per anomenar-les d’alguna manera) segurament van constituir formes socials més sostenibles i saludables que les que avui patim, però –com Malonosky ja va indicar a principis del segle passat– no estaven preparades per a la distorsió, per a l’excepció; i la societat actual es caracteritza, cada vegada més, per la necessitat de gestionar bé la distorsió, l’excepció i la complexitat.

El Batzarre

El Batzarre (en les seves diverses denominacions: consell, cendea, anteiglesia, biltzar, etc.), o assemblea sobirana de vall, comarca o «país», és la forma de poder col·lectiu sorgida anteriorment a la creació de les formes estatals de poder a l’occident europeu, similar a formes que existien en el nostre entorn proper i a l’àrea alpina. El Batzarre era anterior i superior en rang a la institució monàrquica sorgida de l’Estat navarrès, i sobreviu avui residualment en la legislació foral preconstitucional, principalment a Nafarroa i Araba.

El Batzarre és una forma de democràcia horitzontal (menys vertical, si es vol) participativa de major qualitat representativa que qualsevol règim de democràcia parlamentària actual. Segons els casos la representació es donava per persona, però en la major part dels casos ho era «per foc» (per família).

El Batzarre no era ni és una assemblea de guerrers, com ho eren les assemblees indoeuropees, és una assemblea de civils, amb sobirania per decidir portar armes o no i, sobretot, capacitat per legislar, per jutjar, per regular la propietat col·lectiva i el seu ús, així com per regular la defensa del territori.

Així ho mostra la idea de l’«arbre Malato» (situat a la localitat de Luiaondo –Vall d’Ayala–, i tradicional frontera militar del Senyoriu de Bizkaia) que s’atribueix al poble basc, però que és comú a moltes societats indígenes, i que significa dues coses:

  1. que l’arbre Malato delimita un espai de pau i seguretat per als seus habitants i

  2. que l’ús del a violència davant l’estrany només és legítima si aquest vol ocupar el seu territori. L’ús de les armes fora dels límits del Batzarre només podia ser aprovat pel Batzarre i cada persona era lliure de negar-s’hi; és a dir, només era obligatòria la defensa del territori.

Disposicions similars es troben, per exemple, a la legislació medieval navarra, molt especialment al Fur Antic de 1237, primera plasmació escrita del dret consuetudinari general navarrès.

El Batzarre constitueix una «res publica». La paraula «república» la va trobar Martin Ugalde (entre altres) per referir-se a cada un dels Batzarres que van formar, al unir-se en confederació, el que es van anomenar Diputacions i que, en no pocs casos, van sobreviure amb la dominació de «república» al marge que el règim estatal fos monarquia o república.

El poder sobirà del Batzarre va tenir una relació conflictiva amb la corona navarresa, la francesa i la castellana, amb els senyors feudals i el poder de l’Església, que principalment es donava en tres aspectes: el dret penal, la tinença de la terra i la convocatòria a armes.

En aquest conflicte, els Estats van perdre en no poques ocasions davant la legitimitat i el poder efectiu dels Batzarres, fins que la Revolució Francesa a Iparralde i la derrota carlista a Hegoalde van marcar la supremacia de l’Estat, l’obligació del servei d’armes i la privatització de gran part de les terres comunals: episodis com els conflictes sobre els comunals i corralizas a la Navarra Mitjana i la Ribera a finals del segle xix i començaments del xx demostren les negatives repercussions socials derivades d’aquests canvis nascuts de la imposició.

Tornant al passat, la reivindicació dels infanzones d’Obanos que demanaven «una pàtria lliure de persones lliures», davant els abusos de la corona navarra (en mans, des de 1234, de dinasties foranes, desconeixedores del dret tradicional i acostumades a règims de govern molt més autoritaris), pot ser interpretada com una reivindicació relacionada amb la tensió dret consuetudinari-Batzarre, enfront del poder monàrquic. Així mateix, i encara que en contextos ben diferents, la reivindicació d’allò comunitari aflora en molts altres fets de la nostra història com la rebel·lió de Zuberoa liderada per Bernard Goihenetxe «Matalas» el 1661, o a l’heretgia duranguesa de mitjans del segle xv. Els tres episodis, no per casualitat, van ser objecte d’una duríssima repressió per part del poder establert.

A Hegoalde, la implantació del règim postfranquista també va ser conflictiva en aquells llocs on havia sobreviscut residualment el poder dels Batzarres. Un conegut líder d’Aralar va ser un dels que va liderar el pas de part de les competències dels Batzarres navarresos a les corporacions municipals de l’Estat de representació partidista.

A l’hora d’articular una democràcia participativa per a l’Euskal Herria sobirana, no només haurem de tenir en compte els mètodes de participació convencionals, o els mètodes de participació que ens permeten les noves tecnologies i els assajos de la ciència social actual, també hem de tenir en compte els mètodes utilitzats en el passat i analitzar la possible adequació d’algunes d’aquestes institucions que aparentment van ser sostenibles i satisfactòries per a aquells que ens van precedir.

L’Auzolan

Com explica Jon Nikolas al seu últim llibre, l’«Auzo» és la unitat política bàsica de l’organització sociopolítica i econòmica autòctona d’Euskal Herria. L’Auzo pot equivaldre en molts casos al territori del Batzar de la vall, en altres a un municipi actual, i en la majoria dels casos a una subdivisió que avui entendríem en català com a una cosa similar a «barri».

A Hegoalde s’ha pres la paraula d’orígen àrab «alkate» per designar el màxim o edil d’un municipi, a Iparralde en canvi van optar per «auzapeza», que fa referència explícita a auzo.

Doncs bé, abans que es donés «la gran transformació» (Karl Polanyi) en què l’economia es va separar de la societat i en què es van crear les tres grans mercaderies fictícies (la terra, el treball i el diner) a Europa, a Euskal Herria, de manera molt aferrada als costums, l’economia i el treball mai van estar deslligades de la societat i de les relacions socials bàsiques.

En un moment en què el dogma neoliberal ha portat a l’extrem la separació entre l’economia i la societat, en què l’alienació del treballador ha arribat a punts no imaginats ni pel marxisme i en què les transnacionals ens han robat fins i tot el nostre temps d’oci, no està de més analitzar amb quins mètodes es va organitzar el temps, el treball, l’economia i la societat a l’Euskal Herria precapitalista.

D’entre aquests mètodes destaquem l’Auzolan, perquè és la forma que coneixem fins al present amb la qual millor podem entendre que hi ha altres formes d’organitzar el treball i la societat.

A Euskal Herria ho anomenem «Auzolan», però aquesta forma d’organitzar-se existeix en totes les societats camperoles, en les societats nòmades i, no cal dir-ho, sobretot en les societats indígenes. El mètode de l’Auzolan –treballar en grup de forma gratuïta davant una tasca que sobrepassa les capacitats de la persona, de la família o d’un col·lectiu– no és altra cosa que el «do» de Mauss o una expressió de la teoria de la reciprocitat definida per Lévi-Strauss. Una forma comuna a totes les societats preindustrials, i que sobreviu a aquelles parts de la nostra vida social que no han estat monetaritzades.

Així, quan una família, un grup, un/a baserritarra convocava i convoca a Auzolan (encara és molt comú, per exemple davant una urgència com l’incendi del mas), els i les voluntàries van a treballar sense demanar res a canvi; el que s’espera, el contracte no escrit, és que, quan algun dels i les voluntàries tingui necessitat com d’ajuda, l’ajudat es convertirà en ajudant. No cal que es torni el favor a curt termini. Inclús, com passa amb els tuaregs, és molt possible que no hi hagi oportunitat de tornar el favor, però aquest tipus de relació crea una xarxa de solidaritats que van contribuir a la seguretat de totes les persones que participaven en l’entremat.

L’Auzolan és propi de societats que subratllen la igualtat entre els seus membres. Així ho entenia també Barandiarán quan, comparant els nostres petits dòlmens amb els seus familiars contemporanis –les enormes piràmides egípcies–, va saber valorar la diferència entre una societat més igualitària, que no va crear grans prefectures, i les que van necessitar grans exèrcits, centenars de milers d’esclaus i divinitzar els seus faraons.

Avançant fins als nostres dies, fenòmens com el cooperativisme, amb totes les seves limitacions i contradiccions, no podrien haver arrelat a la nostra terra amb la força que ho van fer –sense comparació en el nostre entorn– si no fos per aquest profund substrat cultural associatiu.

Auzolan, crisi i participació ciutadana

Estem en temps de crisi sistèmica del model auspiciat per la Dreta conservadora –el neoliberal–, que consisteix a radicalitzar la mercantilització de tots els aspectes de la vida i d’apropiar-se dels recursos públics per afavorir les grans empreses.

El neoliberalisme que havia reivindicat la reducció de les arques públiques, ha trobat en el foment del consum i en els impostos indirectes una manera immillorable d’apropiar-se de les rendes dels treballadors. Va assaltar l’Estat i l’ha utilitzat per al repartiment de guanys entre els seus patrocinadors i clients.

A la Dreta li convé una societat passiva que pagui impostos i que cedeixi la resolució dels problemes a institucions dependents d’organismes que controla. Els hi és més còmoda una societat que, en el millor dels casos, organitzi una concentració davant la seu consistorial, que una ciutadania que es consideri coresponsable d’ajudar en les alternatives i les solucions. Prefereixen assumir tota la despesa i les responsabilitats a canvi de tenir el control sobre la ciutadania.

En època de crisi, buides les arques públiques per la pirateria immobiliària, cimentera i financera, la solució no és tornar a carregar als sectors populars la despesa de l’espoli, sinó, a més de fer pagar els culpables, començar a aplicar altres fórmules de coresponsabilitat que bé es podrien anomenar Auzolan.

Algunes conclusions

«Asko daki zaharrak, erakutsi beharra.»

Sense mitificar càndidament el passat, sense ignorar que les societats actuals poc tenen a veure amb les societats ancestrals (població urbana vs. rural, riquesa menys lligada a la terra i més a altres factors productius, internacionalització, etc.), sabent que poques reunions són més conflictives que les veïnals, fent pròpies les solucions trobades per la ciència social i les diverses ideologies anticapitalistes, també pot resultar enormement efectiva la reinterpretació i reinvenció d’aquestes dues institucions bàsiques d’Euskal Herria: l’Auzolan i el Batzarre.

–  –  –  –  –  –  –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –

Relacionat:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *